Presencialitat en temps d'aïllament

imatge de vera

Fa temps que sentíem de fons aquesta onada, gestant-se des de les profunditats d'un oceà sense nom, com una llavor lluitant per fer-se visible sobre la terra, per ser reconeguda com a ésser, com a paradigma. Avui, banyades d'una llum que il·lumina, i confon en igual mesura, assaborim aquesta convulsió assegudes en una habitació que ens semblava que coneixíem. La força estival empeny l'aire als carrers, i veiem com dibuixa absències, la sentim cantar el silenci, passejant sense vestit per tot arreu.

I, desprovistes dels nostres espais de trobada habituals, ens retrobem amb nosaltres. Ens trobem a faltar. Fem meets, fem calls, fem balls de desesperació claustrofòbica, cuinem, ens empatxem de streaming, ens deconstruim. L'espai físic ens demostra que ha adquirit una certa intangibilitat, que molta part de les nostres vides la passem allà, dins allò que anomenem núvol. Jo més aviat l'anomenaria teranyina, però sí és cert que, com un núvol, deixa a l'ombra un gran nombre de veritats.

Pot ser que estiguem veient caure la primera gran pluja d'aquest núvol? D'una banda, la pluja fertilitza les llavors de la cooperació en remot, però també innunda de por i incertesa algunes llars. I, mentrestant, les eines que sostenen aquest núvol es fan més presents que mai en les nostres vides. D'alguna manera, som a casa nostra i alhora a cada racó del món on pugui arribar un grapat de bytes, i el nostre vehicle és una pantalla, una interfície.

Probablement l'intensiu ús que farem d'aquestes eines mentre duri aquest estat excepcional farà encara més evidents les virtuts i les mancances de l'organisme electrònic amb el que ens relacionem dia rere dia. Se'ns ofereix també l'oportunitat de trobar a faltar el contacte físic, els cossos, les olors d'altres persones, les mirades anònimes que es troben amb la nostra fortuitament dins una multitud. A mi, aquestes últimes en particular em fascinen.

Aquest projecte que tot just començo a aterrar, neix d'aquesta fascinació que sento cap allò del que en diem casualitats, cap a aquelles espurnes de comprensió que trobem en els ulls d'una altra persona i elimina la frontera entre individus. M'agrada que les persones em sorprenguin sense fer més que ser elles mateixes, que durant un instant ens exposem mútuament quelcom tan autèntic com indescriptible, i també està bé que sigui un repte poder arribar a aquest nivell de comunicació wireless 100% natural i que, de moment, no ho puguem reproduir amb màquines.

 

TORNA AL PROJECTE

(ↄ) 2011 by communia.org (powered by Drupal)